Ara
que es celebren els 45 anys de l’inici del Vidalot, després de
l’aturada per la Guerra Civil, recordo com vaig viure el seu nou
començament.
Era
el dimarts de Carnaval de l’any 1974 i les principals societats de
Vilanova celebraven el Ball de Mascarots. La Carme i jo, que llavors
festejàvem, volíem veure què feien a Sitges, ja que deien que
també sortien disfressats pel carrer.
Baixant
per la Rambla amb el R-8, llavors els cotxes hi circulaven, a
l’alçada de la Farmàcia Benavent (avui Farmàcia Principal, 124),
ens vam trobar una comparsa de mascarots amb la bandera del Vidalot
al capdavant que ens va encerclar. El banderer, que era el Jesse, va
pujar al cotxe ondejant la bandera, i els mascarots anaven ballant i
tirant gra al voltant del cotxe. Nosaltres vam sortir del cotxe i vam
ballar amb ells. Aquesta comparsa de mascarots era del Coro i dels
Bordegassos que van fer ressorgir un Vidalot no oficial a finals de
la Dictadura.
Al
cap del temps encara germinava el gra pels racons del R-8.
L’any
següent ja va sortir el Vidalot oficial organitzat pel Coro. La
Carme i jo, hi vam participar disfressant-nos de nuvis de l’època
dels nostres pares. Al Círcol Catòlic el Jesse rifava les parelles,
però al final vam anar junts perquè l’altra parella no va voler
canviar.
Sortint
de la Sala li vaig fotre el rotllo al Jesse i no ens va conèixer, no
parava d’insistir per saber quin número teníem i així saber qui
érem, i jo no parava de riure sense voler dir-li.
Quan
va néixer la Judit vam estar uns anys sense sortir i només l’anàvem
a veure. Ens fotien unes pallisses que déu n’hi do, m’encarregava
de comprar el gra a Pinsos Soriano i de repartir-lo juntament amb
altres companys del Coro.
Al
cap d’uns anys vam tornar a sortir-hi, i llavors ja hi participaven
més societats. A la Rambla no s’hi cabia, tothom anava disfressat
creant un seguici de mascarots i una gran catifa de gra que l’omplia
tota. Eren els anys del gran apogeu abans del declivi.
De
mica en mica el Vidalot es va anar morint. Culpa? Doncs una mica de
tots, inclòs dels que el vam impulsar en un inici, ja que al final
la gent anava directe al ball de l’envelat perquè els hi feia
mandra sortir al carrer a llençar el gra, també hi havia la gent
cansada de les grans pallisses que donaven els incontrolats de
sempre... I per variar, tot el que és bo ens ho acabem carregant
fins la seva mort el 25 de febrer del 2009, que vaig deixar
documentat en el meu blog «El Gegant de la Porra» amb l’entrada
«RÈQUIEM pel VIDALOT».
I
ara sembla que per fi torna a ressorgir, desitjo que segueixi
endavant i, sobretot, felicitar a tota la gent que s’ha posat al
davant per tornar a fer un Vidalot més gran!
Foto Vidalot de Mike del Programa de Carnaval de 1979
fotos i programes de la família Sendra-Garcia
